Us voldria parlar d’una qüestió que em va aparèixer ahir llegint John Stuart Mill, aquesta és el dret a ser estrany.
En l’actualitat l’adjectiu person o estrany o friqui o rar és molt utilitzat amb connotacions negatives per designar a qui és diferent. Però com de dolent és ser diferent?
Ser estrany vol dir no ser com tothom, cosa que a priori i objectivament parlant no sembla criticable en l’actualitat ho és molt. Com va dir Mill, les persones sense personalitat pròpia (el ramat), critiquen als que tenen personalitat precissament pel fet de tenir-ne, la qual cosa els fa diferents i; segons la rebuscada lògica dels criticadors, criticables.
És curiós que siguin criticables ja que com diu Fernando Savater d’això mateix a Ética para Amador:
El primero de los derechos humanos es el derecho a no ser fotocopia de nuestros vecinos, a ser más o menos raros. Y no hay derecho a obligar a otro a que deje de ser “raro” por su bien, salvo que su rareza consista en hacer daño al prójimo directa y claramente…
És pel fet de que no hem sembla criticable ser estrany en una societat liberalista que he pensat que aquesta irracional i constant crítica als diferents està homogeneïtzant la societat en el sentit que ens estem fent esdevenir tots iguals, ningú és més culpable que nosaltres d’aquest fet. Partint de la base que a ningú li agrada ser criticat (malgrat Mill considera que hem d’ignorar les crítiques) la gent amb personalitat acostuma a evitar les crítiques homogeneïtzant-se i tornant-se com tothom.
Aquesta tendència esdevé molt perillosa, perquè en tant que els diferents s’amotlluren degut als atacs del ramat la societat esdevé més homogènica i menys propensa a evolucionar ja que el que ens mou són els debats, les discussions i, en definitiva, l’intercanvi d’opinions. Una societat homogeneïtzada podria avançar mitjançant el debat tant com ho puc fer jo parlant amb el mirall.
Ara bé, per què aquesta necessitat auto-imposada de ser tots iguals? He pensat -paranoicament, com estic fent últimament-, que una societat no només és més dominable quan té por i pensa poc, sinó que també ho és quan ningú despunta i tothom és igual.
A la pàgina es tracta de resoldre dubtes sobre temes energètics, reciclatge, costums... També ens ofereixen alguns consells per a estalviar energia i millorar la salut de la terra, i la nostra. Bé, a la web es desenvolupen aquests temes d'una manera concisa però entenedora.
Potser la part més cridanera de la web, és la part dedicada a l'energia i dintre l'apartat de les preguntes freqüents, molt interessants perque venen a respondre coses que casi cada dia ens plantejem, com ara si cal o no apagar els tubs fluorescents, o si els ordinadors més val apagar-los si anem a estar molta estona sense donar-los ús o aquella pregunta que sempre m'he fet i que segur que tots els que han passat pel lloc, també s'ho preguntaven, que és l'edifici redó del campus dels tarongers?.
Doncs sembla que aquesta edificació completament redona i tancada a la vista dels vianants, es una central de cogeneració elèctrica que suministra els seus productes al campus de tarongers.
Com es conegut, la cogeneració consistix bàsicament en la producció d'electricitat al mateix temps que es produix calor, aprofitable per a calfar o refrigerar ambients tancats.
Increible, però cert, en mig del campus tenen uns motors que, consumint gas natural, generen electricitat, calor i fred per a que els de lletres no noten els canvis del temps :P.
Es de remarcar que amb aquest edifici el 40% del que gasten cada any surt d'una planta amb poc impact mediamiental, ojala els altres campus també en tinguerem una com aquesta. :)
A la pàgina també hi ha un apartat on ens donen consells que podem aplicar a la vida diaria en casa, http://www.uv.es/SSSQA/mediambient/....
Hi ha qui ho vol tot “ara ara!”. Sense saber esperar. Trobo força d’aquesta gent. Impacients, exigint-ho al moment. Curiosament exigeixen al moment el què han de rebre, però no el què han de donar (això seria una altra entrada, el tema de veure la palla a ull d’altri però no la viga a ull propi).
Doncs això, que em trobo amb gent que no sap esperar. Volen tot al moment. No cal! Jo estic gaudint el què vaig planificar fa cert temps. Avui he comprat uns llibres a Amazon… arribaran d’aquí uns dies, no cal impacientar-se. No cal exigir a Amazon que ho faci més ràpid i patir perquè ha tardat tres dies i no dos dies i mig. Sí que potser cal comprar els llibres abans d’acabar els anteriors, ja que sinó potser sí que ens impacientarem (planificació).
Crec que pot estar relacionat amb d’immediatesa que ho vivim tot. A la feina, els operadors i proveïdors tarden cert temps. Tres setmanes per posar la línia nova? Me n’alegro, que tinguin feina i ho planifiquin amb tres setmanes i no tres hores (d’acord, podrien ampliar personal, això és un altre tema). Això sí, espero que tardin el què diuen i no tres vegades més, que també ens passa. La gent té altres coses a fer, apart d’atendre’ns a nosaltres. O tot seria massa car!
Crec que això pot estar relacionat amb el què deia en Daniel Goleman al llibre d’Intel·ligència Emocional: l’experiment Marshmallow. Allò de donar a un nen un caramel, dir-li que si no s’el menja en cert temps, deixant el nen sol, li donarem dos caramels. Saber esperar, no?
A més a més, afegeixo, que a vegades l’espera és millor que el fet en sí. A vegades he gaudit més pensant i repensant amb un sopar a algun lloc al cap de dos setmanes que no les dues hores del sopar. Almenys és possible gaudir-ho més estona que el sopar en sí. I és que saber esperar… també és un plaer.
Nota: això no vol dir que sigui un conformista, sense pressa i que ho deixi tot per demà pensant “deixa per demà tot el què puguis”. Que de fet, un dels altres plaers és quan s’acaba ben acabada una cosa.
Avui a la parada d’autobús he sentit en la llunyània uns crits d’ajuda, els meus dos pensaments han estat que ja hi ha gent més aprop que pugui ajudar i que potser està fent broma.
Un cop al bus i pensant què podia haver passat he pensat en l’entrada que vaig escriure fa poc sobre les conductes prosocials.
En aquesta entrada vaig comentar dues coses que fan que no ajudem al pròxim; una és la difusió de responsabilitat (pensar que hi ha molta gent i que ja l’ajudarà un altre) i l’altre l’auto-engany (com per exemple pensar que qui demana ajuda està fent broma).
Aquestes dues actuacions que vaig criticar l’altre dia són les que he comès jo avui, espero un altre dia reaccionar més ràpid i poder anar a veure si algú necessita ajuda.
D’altra banda m’ha semblat curiós veure que el què vaig escriure és molt cert.
A topic that has attracted me these days are the codes that, someday, could replace the typical barcodes. Nowadays, barcodes are data codified on a single direction (1D), with the form of consecutive black and white lines. But its successor use 2D (width and height), increasing its capacity and complexity. Have a look at the images to understand it better.
Ahir anant pel carrer em vaig topar amb una maleta abandonada, no sé per què però de seguida vaig pensar que potser era una bomba.
Més tard, pensant sobre el meu pensament, vaig preocupar-me bastant: pensar que una maleta tirada al mig del carrer és una bomba enlloc de pensar que un despistat ha passat per allà atempta contra tota lògica, destrueix la Navalla d’Occam, és irracional!
Quan vaig recordar l’esgarrifosa frase de 1984 d’Orwell…
“Las bombas voladoras que caían a diario sobre Londres eran probablemente lanzadas por el propio gobierno de Oceanía ’solo para mantener a la gente asustada’”.
…vaig pensar que tot aquest halo de terror que ens envolta amb “la crisi”, el temor a que un sobre porti Àntrax o a que el musulmà que està a la nostra mateixa porta d’embarcament sigui un suïcida ens ha fet entrar en un bucle on estem disposats a vendre la nostra privacitat i llibertat a canvi de “seguretat”. Però és en aquesta aparentment inofensiva permuta on a part de vendre la nostra privacitat venem una cosa molt més important: el sentiment de la por.
És per aquesta por que ens han infundat que ens hem convertit en una societat dominable, tota societat és més fàcil de controlar si té por i pensa poc; i ahir, per molt que em pesi, la por a la maleta-bomba va dominar sobre el raonament lògic de veure que el més probable és que algú se l’hagués deixada.
Però bé, potser pensant faig enfadar algú o fins i tot desvetllo un sentiment de “que poca feina que té aquest!”… tenir por i pensar poc, que dèiem… 
En aquesta entrada us voldria dir perquè escric aquest blog en català enlloc de en castellà o a molt apurar en anglès.
Sóc conscient de que escrivint el blog en català menys gent el pot llegir amb facilitat, concretament 440,2 milions de persones menys que si el fes en castellà, però jo tinc els meus motius:
El primer de tots, i responent a que el català l’entèn menys gent, és que la cultura no sap de nombres. No importa quanta gent comparteixi una cultura, aquesta serà tan rica si la comparteixen milions de persones com si només en queda una tribu a l’Àfrica subsahariana. I la seva pèrdua serà tant o més llastimosa com la pèrdua d’una espècie animal o vegetal.
Em rebenta quan algú em diu que faci el blog en castellà perquè l’entengui més gent, que escriguin ells en anglès o estudiïn esperanto si volen que els entengui més gent! I em responen que no se senten còmodes escrivint en anglès perquè no és la seva llengua materna, aquí ja deixo la conversa per allò de veure la biga a l’ull de l’altre i no la palla en el propi. I no! Una llengua no és només per comunicar-se, aquest només podria ser el cas de l’esperanto o de les llengües creades artificialment, i vist l’èxit d’aquestes llengües queda palès que les llengües són molt més que una eina, són demostracions de cultura.
El segon motiu, és que escriure el blog en castellà (tenint el català com a llengua materna), seria una empenteta més cap a la diglòssia. Parlar en català a casa i escriure el blog en castellà seria com dir que el català és una llengua casolana i d’insuficient prestigi per estar a Internet. Cada pas que fem cap a la diglòssia; per petit que sigui, com pensar que és normal que el Brad Pitt es dobli al castellà i no al català o acceptar que el nostre ordinador no ens parli en la nostra llengua materna són passos cap a la substitució lingüística.
El tercer motiu és que totes les llengües estan preparades per expressar qualsevol cosa a qualsevol lloc i utilitzar-les ho demostra i les enriqueix. És ridícul pensar que el català no està preparat per l’Internet o que no es pot parlar de tal tema en català.
El quart motiu és que escriure en una llengua majoritària sent parlant d’una no tan majoritària seria un pas més cap a la globalització i cap a l’eliminació de cultures minoritàries només pel sol fet de ser minoritàries. De fet es calcula que de les 6000 llengües que es parlen avui en dia 3000 hauran desaparegut a finals del nostre segle degut a la manca de transmissió generacional i a la pressió política d’altres idiomes. Estic convençut de que la majoria de castellanoparlants que em diuen que faci el blog en castellà no suportarien veure el castellà substituit per l’anglès, doncs jo no suportaria veure la cultura catalana menjada per l’espanyola o l’anglesa o l’etíopa.
I l’últim motiu és perquè això és casa meva i hi parlo com vull, què cony! 
Salut i força al canut!
I have soon several tutorials about how to install GNU/Linux on a Mac, usually the MacBook and the MacBook Pro. I even know people how would buy a Mac to install a Linux on it… Why? I don’t understand them.
The advantage of Macs (and the disadvantage) is that they are sold as a complete unit, theoretically perfectly integrating the hardware and the software. The software has been optimized (theoretically) to run on a specified hardware, and viceversa. Therefore, an Apple computer always is shipped with the corresponding operating system, you cannot buy a “virgin” Mac. Then, the question is: why do you replace the Apple OS?
The simple answer is: I prefer Linux.
Ok, but if you prefer Linux… why don’t you get a laptop from another brand? Nowadays, Macs use Intel processors and other hardware components that can be found in other laptops, they have no exclusive parts. Additionally, due to the fact that it is a hardware+software product, the price is higher than on a virgin laptop of any other manufacturer.
Maybe you like Macs because they are cool? I bet that for the same price, you can get laptops also cool. No the same type of coolness, but very sweet to eyes, slim and elegant. I hope that this last sentence can be understand by more people apart from me XD.
So, with these arguments on the table… why you would install a Linux on a Mac?
Fa temps que deixo poques propines als llocs (ni restaurants ni taxis, que són els llocs o serveis més habituals que utilitzo i on molta gent deixa propina).
Tal com diu un company de feina, ell quan va casa el client i arregla algun problema no espera pas propina! I ell no entén perquè està ben vist deixar-ne a altres llocs. És més, l’indigna que s’esperi que es pagui més que el què marca el tiquet o el taxímetre.
Personalment: als menús dels restaurants pago el què em demanen. Normalment facilito al màxim la feina dels cambrers: ajudant amb el què pugui com ara deixant bé els coberts perquè sigui fàcil de treure, moure el diari quan porten els plats, apropant els plats quan els volen agafar (si cal), etc. Entenc que si estic ben atès tornaré a aquest lloc i és un bon premi per ells! O bé, si és un lloc on no s’hi va sovint (lloc de pas o per dies excepcionals) el recomanaré i també serà positiu per ells. Diria que fins i tot més que deixant uns diners.
A la Vanguardia del dia 19 d’Abril parlaven dels temes de la propina. Es deia que les propines, en alguns llocs (Japó) són vistes com a «almoina», com si qui dona la propina tingués aires de superioritat respecte qui la rep. Ho entenc, i espero que qui treballa bé cobri més del seu propi cap que no qui treballa malament i no que jo hagi de fer de jutge.
Sé que hi ha països on la propina està ben instaurada i fins i tot hi ha definit certs percentatges. En aquests casos no tinc problema en deixar-la. Si cal deixar el 5% o 10% per cultura del país, tot i que no ho veig com un mètode normal, ho faig sense problemes. En canvi aquí a Catalunya ningú sap quan deixar! Personalment preferiria que apugessin el preu de tot un 5% o 10% i des d’allà agafar aquestes pagues extres, però no canviaré el món (si més no avui).
Algun cop (puntual) he tingut reals temptacions de deixar propina. Com he dit, ho he solucionat fent alguna recomanació a algun lloc.
També hi ha el problema de la quantitat. Ja sé que molts pocs fan un molt, però igualment si deixo/deixés propina no m’agrada deixar xavalla. Sinó alguna cosa decent. Tipus 10% del preu total. Ah! i tampoc m’agrada acabar d’arrodonir cap amunt. Si val 11.85 Euros espero pagar 11.85 i no 12 Euros. Altrament sembla que em sobrin els diners. I apart que no em sobren, un dia vaig anar a a Correus (on no accepten pagaments amb tarja!) i vaig pagar amb els últims cèntims que em quedaven a la cartera. Sort que no havia deixat cap propina, o bé potser hagués hagut d’anar corrents al caixer per agafar diners i pagar l’enviament. Em va anar de cèntims!
Per tant, si sou cambrers o taxistes i no rebeu propina, alguna gent ho fa perquè creu que hi ha unes tarifes a respectar i que el premi d’un bon servei és el boca-orella més que no deixar una xavalla.
Ja fa una setmana que en Linus va alliberar l’última versió del kernel de Linux. Tot seguit comento les noves funcionalitats que trobo més interessants.
Com ha anat passant, el kernel de Linux ha anat integrant funcionalitats implementades inicialment en el exec_shield de RedHat. Aquesta vegada li ha tocat a la randomització de la crida brk, i a la base de l’executable, deixant així una randomització total per a x86. En jack estarà content 
Aparició de la interfície i de la aplicació en espai d’usuari, que ens permet consultar quins processos estan patint latència, i quins processos en són els responsables. Més informació en la pàgina web del projecte http://latencytop.org/
En aquesta versió, s’ha afegit un estat més per els processos que estan a la cua dormint. Fins ara només podien estar “sleeping” o “sleeping uninterruptibly”. A partir d’ara un procés podrà ser matat només en casos fatals.
Per últim anomenar l’alternativa al SELinux: Smack. Sembla que no està previst que substitueixi SELinux ja que no ofereix les mateixes possibilitats, però per a molts entorns permetrà una complexitat més baixa.
Títol: Crónica de una muerte anunciada
Escriptor: Gabriel García Márquez
Editorial: Plaza & Janés
Pàgines: 135
ISBN: 9788401427510
Idioma: Castellà
Em sento molt afortunat al poder llegir clàssics tant catalans com castellans en versió original, i aquests últims dies he estat llegint un dels segons: Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez.
Aquesta novel·la, mescla de periodisme, narració i novel·la policíaca, és el setè llibre del colombià i fou publicat el 1981. I com va dir Márquez en una entrevista…
No hay ni una sola línea en ninguno de mis libros que no tenga su origen en un hecho real.
…parteix d’un fet real: de l’assassinat de Santiago Nasar ocorregut el 1951 en mans dels germans Vicario per venjar l’honor ultratjat d’Ángela, la germana dels assassins.
De fet, el curiós del llibre és que comença per on molts acaben, amb l’assassinat:
-No se moleste, Luisa Santiaga- le gritó al pasar. Ya lo mataron.
Per estrany que sembli això no és el final del llibre, sinó que és el final del primer capítol, de fet és el que dóna nom al llibre alhora que el transforma en una metàfora del temps cíclic.
I malgrat saber el final a la 29a pàgina us puc assegurar que Márquez ha aconseguit que em llegeixi el llibre amb el mateix o més afany que si no hagués sabut com acabava, de fet s’ho va pensar prou bé:
A més a més, la mort de Nasar és summament peculiar, tothom sabia que el matarien i ningú li deia res perquè suposaven que ja ho sabia, em recorda això l‘entrada sobre la conducta prosocial que vaig fer fa un parell de dies.
I aquest no és l’única qüestió que Márquez no explica, ja que el llibre mostra la dificultat d’accedir al coneixement de la veritat, ni amb tot l’estudi periodístic se’ns arriba a aclarir si Santiago Nasar fou qui realment va desvirgar a Ángela. Són botellas al mar, com va dir ell mateix al I Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.
També m’han sobtat bastant algunes actuacions que el 1951 no és qüestionaven i que jo he trobat molt estranyes, per exemple l’imperativa necessitat de què la dona arribi verge al matrimoni i el llençol tacat penjat al balcó o com l’honor legitima qualsevol conducta. És curiós com arribem a conèixer la història del paleolític i tenim una idea poc clara de com era la vida diària 40 anys abans del nostre naixement.
Respecte l’estil literari no tinc res a dir, el llibre m’ha enganxat per la manera com està narrat, sent una mescla de periodisme i narració alhora que una aproximació a la novel·la policíaca, difícilment hauria seguit llegint sabent el final si no fos perquè cada línia és una poesia i perquè Márquez aconsegueix plasmar la complexitud social de tot un poble en poques pàgines aconseguint que arribem a empatitzar amb qui sabem que morirà.
Per acabar, m’agradaria dir que trobo d’una gran irresponsabilitat fer llegir aquesta mena de llibres a nois de 13 anys, com em van fer llegir a mi Terra Baixa, són llibres que necessiten d’una maduresa intel·lectual que tots assolim quan podem, i fer-los llegir (o tan sols memoritzar-ne el títol!) a estudiants incapaços d’aprehendre’l és un atac a la literatura.
La meva nota? Com va dir el mateix Gabo, no llores porque ya se terminó, sonríe porque sucedió. 
Fa un temps que tinc certa “crisis” sobre el programari lliure. Bé, intento imaginar-me com seria un món on el programari lliure fos la norma i no la excepció, em poso a pensar en models d’empresa, i em surten dubtes.
Abans de res, aclarir que d’alguna manera o altre ens hem de guanyar les garrofes. Està molt bé compartir, la llibertat d’escollir, ser transparents, però a final de mes hem de treure diners d’algun lloc o un altre. I no estem sols, tenim competència.
Aquest fet, la competència, és el que em fa desestimar llicències com la BSD, que dona llibertats totals. O sigui, jo em puc currar un bon programa sota llicencia BSD, i una altre empresa l’agafa, el modifica i millora, i el comercialitza com a programari propietari. Una cosa és ser bó, i l’altre un pringat. Resumint, que no li veig gens de futur en l’àmbit comercial.
Una de les altres llicències “famoses” és la GPL. El que té de bo aquesta llicència (o de dolent, segons alguns) és que és vírica. O sigui, qualsevol programari derivat de codi amb aquesta llicència, està obligat també a ser GPL. D’aquesta manera, si algú utilitza el meu codi i el millora, si el comercialitza està obligat a publicar el codi, de manera que es podria entrar en un cercle d’aprofitar-se els uns dels altres. Hey, que és positiu, tots hi sortim guanyant perqué el programari és cada cop millor!
Però, si pots copiar i et poden copiar, com t’ho fas per que et comprin el teu programari no l’altre? És més, no tenen per que comprar el programari. La llicència GPL diu que pots cobrar pel programari… però també que es pot redistribuir lliurement. Per tant, el pot comprar una persona, i distribuir-lo a la resta del món gratuïtament. I ara que fem?
Doncs oferir serveis relacionats amb aquest producte (programari). Documentació, assistència, formació… Aquests “bens” són els que han d’aportar beneficis que com a empresa estem obligats a generar per viure. Fins a dia d’avui ho veia molt clar i viable, però m’ha sorgit una inquietud que em desconcerta, i no m’agrada: el concepte programari lliure es pot aplicar a tot el programari?
O sigui, imaginem alguna tasca (pesada) concreta, que no és una cosa de vital importància pel desenvolupament de la societat i el món mundial, però que si que hi ha persones o empreses que els hi suposa un cost en temps/recursos. Una petita empresa es curra un mega programa molt chulo que ajuda a complir aquesta tasca més fàcilment. És un programa molt automatitzat, amb una interfície molt currada que el fan senzillísim. I pel preu que el comercialitzen, està bé, no eś abusiu. Que s’ha de fer en aquest cas? Utilitzar una llicència lliure penso és perdre tot l’esforç que s’hi ha invertit, ja es començarà a distribuir-se lliurement sense veure un duro. Quins serveis relacionats pots subministrar amb un programari d’aquest tipus? Documentació o formació? No cal, és molt senzill de fer servir, i inclou ajuda interactiva. Ajuda en la instal·lació? No cal, també s’ha fet molt senzilla. Només se m’ocorre posar-li una llicència restrictiva, de manera que es pagui per adquirir el programari d’una manera o altre.
Qualsevol comentari oferint possibles solucions seran benvinguts! Ajudeu-me a recobrar la fe! :)
El passat octubre es va fer molt ressò de l’agressió racista al metro de Barcelona (enllaç a El País) i especialment del testimoni que no va fer res.
Recordo que quan la gent criticava aquesta persona jo deia que segurament tampoc hauria fet res, dit això era fortament increpat per part dels Rambos que haurien fet una acció heroica i amb un magne domini de les arts marcials haurien reduït l’atacant.
Per sort, l’altre dia a través d’aquesta entrada (lectura obligada) en un blog em vaig assabentar que potser no sóc tan dolent com semblo, sinó que segurament sóc més realista que l’altra gent.
Resulta que les conductes prosocials (ajudar els demés a costa de la pròpia comoditat), malgrat ser evidents des de fora, quan estem en situació no són tan comunes. L’autor de l’entrada exposa l’exemple de Kitty Genovese que el 1964 fou assassinada a ganivetades durant 30 minuts al portal de casa seva a Nova York davant l’atònita mirada de 28 veïns que no van fer res.
Aquesta veïns no eren males persones, sinó que (per estrany que ens sembli!) nosaltres segurament tampoc hauríem fet res, resulta que en aquests casos hi ha una difusió de responsabilitat on tothom pensa que ja actuarà un altre, per por a errar o fins i tot perquè ens arribem a autojustificar.
En un estudi psicològic dos senyor simularen robatoris de cotxes a la via pública i ningú els va dir res, quan els testimonis eren preguntats responien que havien suposat que més que un lladre era el propietari intentant obrir el cotxe, per no actuar i no assumir la responsabilitat ens mentim a nosaltres mateixos.
A més a més, explica que tendim a interpretar algunes situacions com a fútils -per exemple una discussió- per por a que si intervenim se’ns acusi de xafarders o actuem desmesuradament.
Tot i així, tot canvia si estem sols i per tant no hi ha difusió de responsabilitat. En un estudi el 85% de persones van socórrer a qui demanava ajuda a crits des d’una altra habitació, xifra que disminueix a un 30% si eren quatre.
Em fa això pensar si és que realment som bons com el bon salvatge de Rousseau i és la societat la que ens corromp.
En fi, homo hominis lupus, però només en societat!
Aquest cap de setmana, alguna cosa ha canviat al pis de BCN on estic entre setmana. Avui quan he anat a obrir les persianes del menjador… les orenetes m’han donat el seu primer “Bon dia!” de l’any.
Cada any fan un niu al forat de la paret on s’enrotllen les persianes, de manera que no les veiem però les sentim. I clar, amb el soroll de aixecar les persianes s’han posat totes a xisclar. Algun dia intentaré fer-hi unes fotos per que us en feu una idea. Si ja són aquí… és que ja estem canviant d’època de l’any? Es preparen canvis climatològics importants? No se, de moment aquest cap de setmana ha plogut bastant des de feia temps.
I ara que hi penso, anant cap a la “feina”, he vist oberta una paradeta de gelats que feia molt que estava tancada…
Just ara he anat a veure el partit de bàsquet del Ricoh Manresa i he estat pensant una mica amb el títol d’aquest entrada: panem et circenses.
Es coneix amb aquest nom la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la a la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i d’entreteniment de baixa qualitat amb criteris assistencialistes.
No és que renegui dels esports de masses, tampoc és que els segueixi massa, però tot sovint sento de gent trista perquè ha perdut el seu equip. És gent a la que se l’ha de felicitar, perquè si els hi preocupa això és que no tenen més problemes… o que el panem et circenses ha fet efecte i ignoren els altres problemes.
És per això que si hi afegim el fàcil accés a la soma droga, les càmeres de vigilància i el DNI amb xip veig masses semblances amb Un món feliç d’Aldous Huxley i en certa manera un retorn als anys 80.
I això em fa por, però bé, marxo ràpid que comença el futbol.
A vegades estic treballant o fent coses per afició i estic a un estat (A) que ens podem imaginar com una posició a un sistema cartesià. I vull anar a B (una altra posició). En aquest cas potser sé el camí (la solució), o potser no la sé.
Es pot donar el cas que no sàpiga cap on va el camí. Poden passar varies coses. Una és que, com que no sé la solució, investigui cap a diferents camins. D’aquests es pot donar el cas que tingui sort o vista i agafi el més curt a la primera, o bé que faci varis intents perquè no és evident, no tinc sort, etc.
En el cas que algú em digui “per anar d’A a B el camí bo és aquest” tindré només una cosa al cap: el camí bo. En el cas que jo investigui (auto-aprenentatge, i per això l’auto-aprenentatge en sí mateix no és tant negatiu o no sempre) tots els camins possibles, potser el que tindré al final no serà el millor (espero que no em passi sovint!) però sí que sabré trossos de camins que no em porten on volia però possiblement em portaran a altres llocs futurs cops. I això és prou important, tenir referències pels futurs cops!
Ah! i com a reflexió, és més interessant saber com es fa i que no saber com NO es fa. Però saber com NO es fa també té la seva gràcia, evidentment.
A vegades sé d’algú que sap la solució al problema que tinc però prefereixo intentar-ho per mi sol una estona o dies: bé perquè així trobaré camins (solucions) que no són per em serviran altres vegades, bé perquè potser la persona pot no saber el camí més òptim i si me’l diu ja estaré «contaminat» amb el seu pensament i em costarà més millorar-ho*. El mateix aplico jo a gent de confiança que no té pressa, tant per si troben una solució millor que la meva i me l’expliquen com si així troben altres solucions.
*: Si recordo bé, vaig llegir que quan Albert Einstein era estudiant i estava al laboratori, li van donar un problema i uns passos per solucionar-ho. El primer que va fer, va ser tirar els passos i començar a investigar i així (potser) trobar una millor solució o bé aprendre més del problema.
Títol: La niebla
Escriptor: Stephen King
Editorial: Debolsillo
Pàgines: 315
ISBN: 84-9759-368-5
Idioma: Castellà
Traductor: Antonio Samons.
Al viatge de fi de curs d’aquest any vaig fer una bona troballa en forma de llibres de Stephen King en una biblioteca del profund País Basc. I dic troballa perquè aquests llibres ja els havia demanat a les biblioteques locals i a La casa del libro per Internet sense èxit.
Una d’aquestes troballes és una recopilació de tres contes que porta per títol La niebla i que vaig acabar ahir a la nit.
El conte que dóna títol al llibre té una extensió de 202 pàgines però segueix sent més un conte llarg que una novel·la curta, llàstima del final obert, tot i que King reconeix que és un final Hitchcock no m’agraden els finals oberts, si has tingut imaginació suficient per fer que vingui una misteriosa boira-xucla-gent, dóna’m un final coherent si us plau!
L’estil King regna en els tres contes, cosa que els fa summament entretinguts i enganxosos, però amb 27 llibres que ja he llegit d’aquest escriptor poques coses em sorprenen d’ell, és un escriptor que escriu perquè li agrada i en sap:
I’ve said it before, and I’ll say it again. When you find something at which you have talent, you do that thing (what ever it is) until your fingers bleed or your eyes pop out of your head.
I malgrat moltes vegades se l’ha criticat per un pobre estil literari, ell ho reconeix al prefaci de Everything’s Eventual…
I am the literary equivalent of a Big Mac and Fries.-
…i a a vegades no m’importa sacrificar una mica de qualitat literària si a canvi d’això les pàgines passen una rere l’altre i em fan perdre la noció del temps com ho aconsegueix El Mestre.
Possiblement el que més m’ha agradat d’aquesta recopilació és el parangó que estableix a l’introducció entre una novel·la i un conte en la qual hi estic completament d’acord:
Un cuento corto es algo por completo distinto: podría compararse con un beso dado apresuradamente en la oscuridad a una desconocida. Una cosa así no tiene nada que ver, claro está, ni con una relación amorosa ni con un matrimonio; pero hay besos maravillosos, y su propia brevedad explica su atractivo.
La meva nota? Per un viatge llarg és ideal.
L’apostasia consisteix en la renuncia d’una determinada fe i, per tant, en l’abandonament d’un ordre religiós.
Us preguntareu perquè vull iniciar aquest procediment legal per donar-me de baixa de l’Església catòlica, us ho explicaré.
Com sabeu en aquest estat tenim l’endèmica i execrable tradició d’integrar als nounats a l’Església catòlica batejant-los i per tant atemptant contra la seva llibertat de consciència. (De fet és diu que el bateig d’infants pot ser considerat anticonstitucional).
És per això que el baptisme catòlic només l’hauria de portar a terme cadascú quan estigui preparat per fer-ho, això és quan tingui ús de la raó, el qual, sens dubte no es té fins a una edat avançada. Tan inacceptable és tenir un fill i afiliar-lo a un partit polític per moldejar-lo al teu gust com batejar-lo quan encara no pot decidir. De fet és una actitud completament sectària afiliar algú a una religió abans de què en pugui tenir consciència.
A més a més, el normal és deixar decidir a cadascú la seva pròpia ideologia intentant no canviar algú per fer-lo al nostre gust (en això consisteix el respecte), de fet les creences religioses només estan determinades per la societat i l’ubicació espaial i temporal, com va dir Richard Dawkins la creença en un Déu judeocristià és completament irracional: si haguéssim nascut a Índia seriem hindús, si haguéssim nascut a Dinamarca en l’època vikinga creuríem amb Thor, si haguéssim nascut a la Grècia clàssica creuriem amb Zeus…
En el meu cas, l’apostasia és una qüestió moral, en un estat laic com se suposa que és Espanya és indignant que se segueixi subvencionant econòmicament a l’Església, però és culpa nostra, un tant per cent tan elevat d’espanyols està donat d’alta al cens eclesiàstic que la pressió que pot fer l’Església a l’hora de demanar subvencions és molt gran. La realitat és completament diferent, només un 15,2% d’espanyols segons un estudi del CIS del 2005 assisteix freqüentment a cerimònies religioses.
Un altre motiu per donar-me de baixa és que no només no crec en cap Déu, sinó que em repudien les accions que ha portat a terme aquesta institució a la qual ara mateix en sóc membre:
Però també el present és criticable: condemnen l’ús del preservatiu considerant-lo antinatural (no és més antinatural el celibat?), critiquen l’homosexualitat pel mateix motiu (antinatural és que el que no és troba a la natura, i l’homosexualitat s’hi troba. El que no s’hi troba és el celibat), els constants casos de pedofília per part de cures, la crítica a l’evolució donant suport a l’irracional creacionisme, la crítica al dret a morir d’una forma digna (eutanàsia)…
I sí, m’ho he pensat bé, segur que m’ho he pensat millor ara en ple ús de les facultats mentals que… no, mai vaig pensar-ho i, de la mateixa manera que si ara no estigués batejat no em batejaria, com que ho estic em dono de baixa.
Us explicaré com van els tràmits, seguiré la guia d’apostasia.es i us animo a donar-vos de baixa de qualsevol associació que no comparteixi els vostres ideals, sigui perquè no vau triar adherir-vos-hi o perquè vosaltres o la institució ha canviat d’ideals…
Religion is an insult to human dignity. With or without it you would have good people doing good things and evil people doing evil things. But for good people to do evil things, that takes religion. (Steven Weinberg).
Totes les llibertats són igual d’importants i haurien de ser inalienables. Algunes s’han aconseguit després de segles de lluita; altres encara estan per arribar; i una roman ignorada: la llibertat informàtica.
Quan utilitzem programari privatiu com Windows o la suit ofimàtica Microsoft Office no som lliures, sinó que som esclaus d’un tipus de programari que ens coarta unes llibertats tan mundanes com són les d’executar el programa per a qualsevol propòsit, veure com funciona i poder-lo adaptar a les pròpies necessitats, redistribuir-ne còpies i millorar-lo podent distribuir-lo de nou amb les millores realitzades per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar.
Aquestes llibertats que es consideren tan essencials en altres àmbits de la vida són les que només el programari lliure ens ofereix en l’àmbit de la informàtica. I és pel fet que són unes llibertats tan simples, necessàries i exigibles que vull estendre l’ús del programari lliure: per obrir els ulls als que per desconeixement o mimetisme utilitzen un programari que els converteix en esclaus de les multinacionals del programari privatiu que amb tàctiques mancades d’ètica han imposat el seu model de programari que clarament atempta contra la llibertat de la societat d’estudiar i compartir.
És per estendre aquest moviment que demana la llibertat també en el programari que vaig fer-ne el treball de recerca de batxillerat, un treball que us podeu descarregar aquí i que consisteix en una introducció al programari lliure (què és, la seva història, evolució i desenvolupament) i un recull d’avantatges i mites d’aquest raonats perquè qualsevol lector; des del més novell al més coneixedor, aprengui i entengui la qüestió ètica, política i social del programari lliure, de fet…
Programari lliure: societat lliure. (Richard Stallman)
