Món Catux

Àngel Mompó: mecatxis

dj, 15 mai 2008 19:50:17 +0000

Ja sabeu que m’agrada anar contracorrent

Aquestes últimes setmanes m’he cansat de sentir gent que parla de fer atrocitats amb els responsables d’actes de pederàstia. Fins i tot s’estan recollint firmes amb molt èxit arran del cas d’una nena que es deia Mari Luz i que sembla que va ser assassinada.

Primer, estem barrejant dues coses, la mort de la nena i el fet que algú abuses sexualment d’ella. Totes dues són punibles, clar.

Però no oblidem que ho va fer una persona, què podríem ser qualsevol de nosaltres (si, tu també pots ser un assassí en potència i no saber-ho). Aquest senyor, com tots els altres, per dolent que sigui, te uns drets que cal respectar. No respectar els drets de les persones ens fa ser dolents, tant dolents com els pederastes i els assassins.

Per una altre costat, la presó te sentit com a mètode de reinserció, no de càstig. No serveix de res castigar, cal educar.

I finalment, caldria estudiar la possibilitat que aquest senyor estigui malalt. En aquest cas el tractament del cas seria molt diferent. A més de tractar el malalt, cal estudiar quins són els factors que han fet emmalaltir l’individu, quants i quins individus poden tenir la mateixa malaltia i com podem evitar que sorgeixin més casos. Podria resultar que trobéssim un risc elevat de convertir individus aparentment innocus en pederastes o assassins despietats (i recordo les matances dels instituts). Podria ser, fins i tot que ens n’adonéssim que nosaltres (tu i jo) som també una mica culpables.

Jordi Pina: Pinucset

dj, 15 mai 2008 18:50:04 +0000

Avui a la tarda he sortit en bici- potser temeràriament ja que els negres núvols cobrien tota la bòveda celeste- i en el punt més allunyat del recorregut (podríem dir que no més de 100m després de girar per tornar cap a casa ) s’ha posat a diluviar com només dins de casa m’agrada veure.

Just quan em començava a envair la por al trobar-me a 10km de casa, sol, al mig de la serra de l’Obac i sense veure-m’hi a més de 10metres uns llums de cotxe m’han enlluernat. El conductor, un cop s’ha assegurat que no era una figura de fang, no ha dubtat en oferir-se a allotjar-me a un taller-casa de pagès proper d’on érem.

Allà he estat fins que la pluja ha amainat i he pogut marxar (tot i que després he tingut problemes mecànics i si aleshores algú hagués passat prop meu segur que no hauria parat perquè ja duia cara d’assassí ).

L’estiu passat per aquesta mateixa zona vaig caure i vaig iniciar un procés de renovació de la pell del colze que duraria més d’un mes, aquella vegada una senyora de 80 anys es va oferir a portar-me a casa en la seva furgoneta.

Tota aquesta gent m’ha ajudat d’una forma altruista, la seva conducta prosocial és elogiable perquè; encara que no vulgui, avui he mullat una casa i l’altre vegada vaig deixar sang a la furgoneta.

Segurament m’han ajudat perquè no hi havia ningú més per ajudar-me per allà o perquè innatament la majoria de gent és bona.

Ara bé, per què ara penso això i ara quan posi les notícies m’avergonyiré de la meva espècie?

No ho tinc massa clar, però és un plaer saber que en el meu entorn immediat la majoria de gent està disposada a ajudar sense demanar res a canvi.

Gràcies

Sergi Pons: CQC torna!

dg, 11 mai 2008 22:50:16 +0000

Després de desaparèixer de Telecinco, CQC torna aquest dimecres a la Sexta. Tinc ganes de tornar-los a veure fotent canya als polítics, que avui en dia els únics que s’hi atreveixen són els de Polònia. Espero que aquesta nova temporada no em decebi!

Tags: CQC, Caiga, Quien, Caiga, La, Sexta

Share This

Jordi Pina: Pinucset

dg, 11 mai 2008 07:35:38 +0000

No em negareu que qui s’ha llegit desenes de clàssics de Joyce o Shakespeare i centenars de tractats de filosofia es considera una persona molt culta i llegida, molt sàvia; malgrat no sàpiga què és la gravetat ni sàpiga fer un càlcul matemàtic més complex que comptar patates: “Sóc de lletres”, és el seu leitmotiv.

No nego que no sigui saviesa i cultura conèixer història de l’art, filosofia, psicologia, etc. ; però tampoc nego i no m’agrada que es negui que el coneixement científic també és cultura i coneixement.

Us posaré un exemple molt pràctic, un humanista es pot jactar sense por a la crítica social que no sap què és la gravetat o que seria incapaç de fer qualsevol càlcul matemàtic o que li fascina que menys i menys faci més; ara bé, si un físic nuclear afirma que no sap qui és Goya, quan va ser la II Guerra Mundial o si Picasso era un pintor o un pallasso és titllat d’inculte.

Com va dir Einstein, tots som ignorants però de coses diferents. Ara bé, perquè l’humanista pot romandre feliçment desconeixedor de la ciència i el científic és fortament criticat? No és igual de greu no saber quan va ocórrer la II Guerra Mundial que no saber que les coses cauen per la gravetat?

I és per aquest motiu que penso que l’educació hauria de ser més integral pels estudiants de lletres: mentre els batxillerats científics inclouen assignaturse de lletres (cosa que em sembla perfecte), els batxillerats de lletres també haurien d’incloure assignatures de números. Només per allò de que el saber no ocupa lloc

Laura Primo: Truco: Uso de Sudo en Debian

ds, 10 mai 2008 14:26:25 +0000

Después de usar durante unos años Ubuntu te acabas acostumbrando a ciertas manías que tiene esta distro y que no comparte con el resto de las distribuciones de Linux.

Una de estas manías es la de no crear un usuario root, o más bien no mostrar al usuario que este tipo de usuario puede existir.

Usuario root, por qué y para qué

Un usuario root, por definición, es aquel que puede administrar completamente el ordenador en linux. Esto hace que si se crean otros usuarios, no sean capaces de hacer lo mismo que root, es decir, root tiene poderes que no tienen el resto de usuarios.

La invención de este usuario es para poder asegurarse de que el sistema permanece seguro a pesar de que pueda ser usado por multitud de personas, incluso, al mismo tiempo, ya que si no se tienen permisos de lectura(r), ejecución(x) y de escritura(w) sobre los archivos de configuración, poco daño pueden hacer los usuarios bien o mal intencionados que tenga un sistema. Lo cual contribuye a la seguridad de Linux como sistema operativo. [1]

Sudo y Ubuntu

Para facilitar la vida, lo que hace Ubuntu es eliminar la figura de root, y convertir al usuario principal (el que haces durante la instalación de ubuntu) en el todopoderoso del sistema operativo. Si se crean otros usuarios más tarde, estos no tienen sus poderes, a no ser que se retoque su configuración.

El método que se emplea para que el usuario principal pueda administrar el sistema es utilizar el comando sudo situándolo siempre ante los comandos que se hayan de ejecutar. Un ejemplo es el siguiente:


 mecatxis@ubuntu:~$sudo apt-get install blabla
 [sudo] password for mecatxis:

Aquí tenemos al usuario mecatxis tratando de instalar un programa llamado blabla mediante el uso de sudo en la shell. Como se observa tras escribir el comando :


 sudo apt-get install blabla

el sistema le pide la contraseña para confirmar que es usuario con derechos de administrador del sistema.


 [sudo] password for mecatxis:

Si la contraseña corresponde a la del usuario mecatxis, el comando apt-get se ejecutará con todas sus consecuencias.

En el ejemplo anterior el sistema reconoce al usuario mecatxis como un usuario sudo válido.

Puede que cuando se trata de usar sudo en un sistema sin que esté preparado para ello, o con un usuario que no tenga especificado en su configuración este poder, ocurra algo similar a esto:


 laura@debian:~$ sudo su
 laura is not in the sudoers file. This incident will be reported.

Más o menos nos indica que no tenemos ningún derecho a usar sudo, y que se lo dirá al jefe, es decir, a root. Si este no fuera mi sistema o si fuera un ordenador público, puede que esta tontería tuviera consecuencias, depende del humor del administrador. ;)

Como en este caso se trata de mi ordenador, pues tengo posibilidad de ejecutar cualquier comando tras loguearme como root, pero esto a la larga y como dije antes, una vez acostumbrados al sudo, se hace pesado, así que había que encontrar una forma de solucionar este elemento de fustración continuada.

Archivo de configuración, /etc/sudoers

Sudo determina quien está autorizado consultando el archivo /etc/sudoers. El archivo /etc/sudoers, es el lugar donde se guarda la configuración respecto a sudo. Y resulta ser un tipo de archivo bien especial, pues no tiene derechos de escritura ni el mismísimo root:


 laura@debianppc:~$ ls -ls /etc/sudoers 
 4 -r--r----- 1 root root 322 may 10 12:25 /etc/sudoers

Esto hace que no se pueda editar de cualquier forma. Hay al menos dos modos de actuar ante esta situación, una es correcta y otra es incorrecta, probablemente esta última es bastante más utilizada,

Forma Incorrecta, pero solucionable Lo malo es que llegados a este punto, se suele hacer mal, porque pensamos: "si este archivo no tiene derechos de escritura ni el propio root, habrá que cambiar los permisos para que se pueda escribir. Y una vez modificado el archivo, pues vuelvo a cambiar los permisos y ya està :D"

Después de pensar esto, debería sonar un campanazo de error, o un gran Meeeeeeeeeeck, porque este pensamiento llevado a efecto, crea un conflicto muy interesante, si no se tiene contraseña para loguearse directamente como root (como suele ocurrir en ubuntu), ya no se puede usar el sudo para nada, puesto que los permisos del archivo de configuración de sudo no son correctos, pero paradójicamente tampoco se pueden modificar para cambiarlos :DD porque no te puedes loguear como root haciendo sudo su(¿a que es divertido?).

Bien, la solución cuando no hay password para root, y no hay forma de entrar como root, es reiniciar el sistema, y entrar a ubuntu en el modo recorvery mode (modo de rescate) y elegir la opción root. Esto te permite llegar a una consola (sin gráficos) donde ya eres root (uff :)) donde se pueden modificar los permisos con un simple:


 chmod 0440 /etc/sudoers

Al reiniciar en el modo normal todo estará arreglado y el susto habrá pasado. :)

Forma Correcta, sin caos La correcta, se basa en el uso de un editor especial, que únicamente sirve para editar este archivo. Es el editor visudo. Visudo sólo tiene 4 opciones, pero para el caso que nos ocupa, basta con usar una.


 visudo -f /etc/sudoers

Con este comando (o agregándole el sudo delante) se puede editar y modificar el archivo de la configuración de los usuarios sudo. Este podría ser un archivo típico, en debian:

Bien, una vez abierto se localiza la línea donde está root, y se agrega justo debajo una muy similar pero sustituyendo root por el nombre de nuestro usuario, es decir, siguiendo con el ejemplo, algo así:


 laura ALL=(ALL) ALL

NOTA IMPORTANTE: [2]

Tras lo cual hemos de guardar y cerrar para que tomen efecto los cambios. Como visudo, contra toda la lógica de su propio nombre, no usa vi, los atajos de teclado son diferentes, básicamente es bueno recordar estos dos:


 Ctrl+o Intro para guardar
 Ctrl+x para salir

Hecho todo esto, podremos disfrutar instalando o tocando la configuración de nuestro sistema, sea o no ubuntu, usando el sudo ....


 laura@debian:~$ sudo apt-get install blabla
 [sudo] password for laura:

Una vez que el usuario ha sido autenticado, durante un periodo de 15 minutos(opción por defecto) sudo puede ser usado sin necesidad de escribir la contraseña nuevamente.

Conocer que derechos hay concedidos en nuestro sistema

Para saber que derechos hay definidos en el /etc/sudoers, ejecutar sea cual sea el usuario con el que estemos logueados:


 laura@debian:~$ sudo -l
 [sudo] password for laura: 
 User laura may run the following commands on this host:
 (ALL) ALL

Configuración avanzada de sudoers

Esto que he descrito hasta aquí es todo lo que se puede hacer sin profundizar mucho en el tema, pero tocando el archivo sudoers se puede llegar a personalizar el comportamiento de sudo para que cumpla nuestros requerimientos.

Para adentrarse en este tema se puede leer la página man de sudoers, la de man sudo, o echar un vistazo a los manuales que hay por internet dedicados a extender este punto.

[1] Este tipo de restricciones es la base de que no se puedan propagar fácilmente los virus o otros malwares, ya que no se suele ejecutar ningún programa como root directamente evitando que el sistema esté a merced de programas mal intencionados.

[2] La forma de esta linea no es algo aleatorio, sino que responde a una estructura muy determinada. La sintaxis de ejecución como usuario no root es:


 user host = (run-as) commands

Esta sintaxis le dice a sudo que el usuario, identificado como user y conectado a través del sistema host, puede ejecutar cualquiera de los comandos listados en commands como usuario root.

Esto se puede convertir en una gran ventaja o en un gran enemigo, hay que tener mucho cuidado de a quien se le otorga este beneficio, si se pretende usar esto en un sistema con muchos usuarios o más o menos público, lo mejor es no dejar que un usuario ejecute ninguna aplicación que le permita incrementar los permisos.

Referencias utilizadas:

Man Sudo

Manual de Sudoers en castellano

Man sudoers

http://ubuntuforums.org/showthread....

http://www.debian-administration.or...

http://news.softpedia.com/news/Gran...

http://www.linuxhelp.net/guides/sudo/

http://www.afp548.com/article.php?s...

Jordi Pina: Pinucset

dj, 08 mai 2008 18:57:09 +0000

Us voldria parlar d’una qüestió que em va aparèixer ahir llegint John Stuart Mill, aquesta és el dret a ser estrany.

En l’actualitat l’adjectiu person o estrany o friqui o rar és molt utilitzat amb connotacions negatives per designar a qui és diferent. Però com de dolent és ser diferent?

Ser estrany vol dir no ser com tothom, cosa que a priori i objectivament parlant no sembla criticable en l’actualitat ho és molt. Com va dir Mill, les persones sense personalitat pròpia (el ramat), critiquen als que tenen personalitat precissament pel fet de tenir-ne, la qual cosa els fa diferents i; segons la rebuscada lògica dels criticadors, criticables.

És curiós que siguin criticables ja que com diu Fernando Savater d’això mateix a Ética para Amador:

El primero de los derechos humanos es el derecho a no ser fotocopia de nuestros vecinos, a ser más o menos raros. Y no hay derecho a obligar a otro a que deje de ser “raro” por su bien, salvo que su rareza consista en hacer daño al prójimo directa y claramente…

És pel fet de que no hem sembla criticable ser estrany en una societat liberalista que he pensat que aquesta irracional i constant crítica als diferents està homogeneïtzant la societat en el sentit que ens estem fent esdevenir tots iguals, ningú és més culpable que nosaltres d’aquest fet. Partint de la base que a ningú li agrada ser criticat (malgrat Mill considera que hem d’ignorar les crítiques) la gent amb personalitat acostuma a evitar les crítiques homogeneïtzant-se i tornant-se com tothom.

Aquesta tendència esdevé molt perillosa, perquè en tant que els diferents s’amotlluren degut als atacs del ramat la societat esdevé més homogènica i menys propensa a evolucionar ja que el que ens mou són els debats, les discussions i, en definitiva, l’intercanvi d’opinions. Una societat homogeneïtzada podria avançar mitjançant el debat tant com ho puc fer jo parlant amb el mirall.

Ara bé, per què aquesta necessitat auto-imposada de ser tots iguals? He pensat -paranoicament, com estic fent últimament-, que una societat no només és més dominable quan té por i pensa poc, sinó que també ho és quan ningú despunta i tothom és igual.

Laura Primo: Medioambient + Universitat

dj, 08 mai 2008 16:57:16 +0000

He rebut un enllaç a una pàgina de la Universitat de València on s'expliquen coses relacionades amb el medi ambient. Tema tant recurrent darrerament.

A la pàgina es tracta de resoldre dubtes sobre temes energètics, reciclatge, costums... També ens ofereixen alguns consells per a estalviar energia i millorar la salut de la terra, i la nostra. Bé, a la web es desenvolupen aquests temes d'una manera concisa però entenedora.

Potser la part més cridanera de la web, és la part dedicada a l'energia i dintre l'apartat de les preguntes freqüents, molt interessants perque venen a respondre coses que casi cada dia ens plantejem, com ara si cal o no apagar els tubs fluorescents, o si els ordinadors més val apagar-los si anem a estar molta estona sense donar-los ús o aquella pregunta que sempre m'he fet i que segur que tots els que han passat pel lloc, també s'ho preguntaven, que és l'edifici redó del campus dels tarongers?.

Doncs sembla que aquesta edificació completament redona i tancada a la vista dels vianants, es una central de cogeneració elèctrica que suministra els seus productes al campus de tarongers.

Com es conegut, la cogeneració consistix bàsicament en la producció d'electricitat al mateix temps que es produix calor, aprofitable per a calfar o refrigerar ambients tancats.

Increible, però cert, en mig del campus tenen uns motors que, consumint gas natural, generen electricitat, calor i fred per a que els de lletres no noten els canvis del temps :P.

Es de remarcar que amb aquest edifici el 40% del que gasten cada any surt d'una planta amb poc impact mediamiental, ojala els altres campus també en tinguerem una com aquesta. :)

A la pàgina també hi ha un apartat on ens donen consells que podem aplicar a la vida diaria en casa, http://www.uv.es/SSSQA/mediambient/....

Carles Pina: Saber esperar

dc, 07 mai 2008 17:50:10 +0000

Hi ha qui ho vol tot “ara ara!”. Sense saber esperar. Trobo força d’aquesta gent. Impacients, exigint-ho al moment. Curiosament exigeixen al moment el què han de rebre, però no el què han de donar (això seria una altra entrada, el tema de veure la palla a ull d’altri però no la viga a ull propi).

Doncs això, que em trobo amb gent que no sap esperar. Volen tot al moment. No cal! Jo estic gaudint el què vaig planificar fa cert temps. Avui he comprat uns llibres a Amazon… arribaran d’aquí uns dies, no cal impacientar-se. No cal exigir a Amazon que ho faci més ràpid i patir perquè ha tardat tres dies i no dos dies i mig. Sí que potser cal comprar els llibres abans d’acabar els anteriors, ja que sinó potser sí que ens impacientarem (planificació).

Crec que pot estar relacionat amb d’immediatesa que ho vivim tot. A la feina, els operadors i proveïdors tarden cert temps. Tres setmanes per posar la línia nova? Me n’alegro, que tinguin feina i ho planifiquin amb tres setmanes i no tres hores (d’acord, podrien ampliar personal, això és un altre tema). Això sí, espero que tardin el què diuen i no tres vegades més, que també ens passa. La gent té altres coses a fer, apart d’atendre’ns a nosaltres. O tot seria massa car!

Crec que això pot estar relacionat amb el què deia en Daniel Goleman al llibre d’Intel·ligència Emocional: l’experiment Marshmallow. Allò de donar a un nen un caramel, dir-li que si no s’el menja en cert temps, deixant el nen sol, li donarem dos caramels. Saber esperar, no?

A més a més, afegeixo, que a vegades l’espera és millor que el fet en sí. A vegades he gaudit més pensant i repensant amb un sopar a algun lloc al cap de dos setmanes que no les dues hores del sopar. Almenys és possible gaudir-ho més estona que el sopar en sí. I és que saber esperar… també és un plaer.

Nota: això no vol dir que sigui un conformista, sense pressa i que ho deixi tot per demà pensant “deixa per demà tot el què puguis”. Que de fet, un dels altres plaers és quan s’acaba ben acabada una cosa.

Jordi Pina: Pinucset

dt, 06 mai 2008 13:57:19 +0000

Avui a la parada d’autobús he sentit en la llunyània uns crits d’ajuda, els meus dos pensaments han estat que ja hi ha gent més aprop que pugui ajudar i que potser està fent broma.

Un cop al bus i pensant què podia haver passat he pensat en l’entrada que vaig escriure fa poc sobre les conductes prosocials.

En aquesta entrada vaig comentar dues coses que fan que no ajudem al pròxim; una és la difusió de responsabilitat (pensar que hi ha molta gent i que ja l’ajudarà un altre) i l’altre l’auto-engany (com per exemple pensar que qui demana ajuda està fent broma).

Aquestes dues actuacions que vaig criticar l’altre dia són les que he comès jo avui, espero un altre dia reaccionar més ràpid i poder anar a veure si algú necessita ajuda.

D’altra banda m’ha semblat curiós veure que el què vaig escriure és molt cert.

Sergi Pons: The evolution of the Barcodes

dl, 05 mai 2008 12:02:04 +0000

A topic that has attracted me these days are the codes that, someday, could replace the typical barcodes. Nowadays, barcodes are data codified on a single direction (1D), with the form of consecutive black and white lines. But its successor use 2D (width and height), increasing its capacity and complexity. Have a look at the images to understand it better.

(more…)

Tags: barcode, 2D, datamatrix, QR-code, BIDI

Share This

Jordi Pina: Pinucset

dg, 04 mai 2008 07:39:09 +0000

Ahir anant pel carrer em vaig topar amb una maleta abandonada, no sé per què però de seguida vaig pensar que potser era una bomba.

Més tard, pensant sobre el meu pensament, vaig preocupar-me bastant: pensar que una maleta tirada al mig del carrer és una bomba enlloc de pensar que un despistat ha passat per allà atempta contra tota lògica, destrueix la Navalla d’Occam, és irracional!

Quan vaig recordar l’esgarrifosa frase de 1984 d’Orwell…

“Las bombas voladoras que caían a diario sobre Londres eran probablemente lanzadas por el propio gobierno de Oceanía ’solo para mantener a la gente asustada’”.

…vaig pensar que tot aquest halo de terror que ens envolta amb “la crisi”, el temor a que un sobre porti Àntrax o a que el musulmà que està a la nostra mateixa porta d’embarcament sigui un suïcida ens ha fet entrar en un bucle on estem disposats a vendre la nostra privacitat i llibertat a canvi de “seguretat”. Però és en aquesta aparentment inofensiva permuta on a part de vendre la nostra privacitat venem una cosa molt més important: el sentiment de la por.

És per aquesta por que ens han infundat que ens hem convertit en una societat dominable, tota societat és més fàcil de controlar si té por i pensa poc; i ahir, per molt que em pesi, la por a la maleta-bomba va dominar sobre el raonament lògic de veure que el més probable és que algú se l’hagués deixada.

Però bé, potser pensant faig enfadar algú o fins i tot desvetllo un sentiment de “que poca feina que té aquest!”… tenir por i pensar poc, que dèiem…

Jordi Pina: Pinucset

ds, 03 mai 2008 14:48:45 +0000

En aquesta entrada us voldria dir perquè escric aquest blog en català enlloc de en castellà o a molt apurar en anglès.

Sóc conscient de que escrivint el blog en català menys gent el pot llegir amb facilitat, concretament 440,2 milions de persones menys que si el fes en castellà, però jo tinc els meus motius:

El primer de tots, i responent a que el català l’entèn menys gent, és que la cultura no sap de nombres. No importa quanta gent comparteixi una cultura, aquesta serà tan rica si la comparteixen milions de persones com si només en queda una tribu a l’Àfrica subsahariana. I la seva pèrdua serà tant o més llastimosa com la pèrdua d’una espècie animal o vegetal.

Em rebenta quan algú em diu que faci el blog en castellà perquè l’entengui més gent, que escriguin ells en anglès o estudiïn esperanto si volen que els entengui més gent! I em responen que no se senten còmodes escrivint en anglès perquè no és la seva llengua materna, aquí ja deixo la conversa per allò de veure la biga a l’ull de l’altre i no la palla en el propi. I no! Una llengua no és només per comunicar-se, aquest només podria ser el cas de l’esperanto o de les llengües creades artificialment, i vist l’èxit d’aquestes llengües queda palès que les llengües són molt més que una eina, són demostracions de cultura.

El segon motiu, és que escriure el blog en castellà (tenint el català com a llengua materna), seria una empenteta més cap a la diglòssia. Parlar en català a casa i escriure el blog en castellà seria com dir que el català és una llengua casolana i d’insuficient prestigi per estar a Internet. Cada pas que fem cap a la diglòssia; per petit que sigui, com pensar que és normal que el Brad Pitt es dobli al castellà i no al català o acceptar que el nostre ordinador no ens parli en la nostra llengua materna són passos cap a la substitució lingüística.

El tercer motiu és que totes les llengües estan preparades per expressar qualsevol cosa a qualsevol lloc i utilitzar-les ho demostra i les enriqueix. És ridícul pensar que el català no està preparat per l’Internet o que no es pot parlar de tal tema en català.

El quart motiu és que escriure en una llengua majoritària sent parlant d’una no tan majoritària seria un pas més cap a la globalització i cap a l’eliminació de cultures minoritàries només pel sol fet de ser minoritàries. De fet es calcula que de les 6000 llengües que es parlen avui en dia 3000 hauran desaparegut a finals del nostre segle degut a la manca de transmissió generacional i a la pressió política d’altres idiomes. Estic convençut de que la majoria de castellanoparlants que em diuen que faci el blog en castellà no suportarien veure el castellà substituit per l’anglès, doncs jo no suportaria veure la cultura catalana menjada per l’espanyola o l’anglesa o l’etíopa.

I l’últim motiu és perquè això és casa meva i hi parlo com vull, què cony!

Salut i força al canut!

Sergi Pons: Linux on a Mac… why?

dj, 01 mai 2008 17:46:47 +0000

I have soon several tutorials about how to install GNU/Linux on a Mac, usually the MacBook and the MacBook Pro. I even know people how would buy a Mac to install a Linux on it… Why? I don’t understand them.

The advantage of Macs (and the disadvantage) is that they are sold as a complete unit, theoretically perfectly integrating the hardware and the software. The software has been optimized (theoretically) to run on a specified hardware, and viceversa. Therefore, an Apple computer always is shipped with the corresponding operating system, you cannot buy a “virgin” Mac. Then, the question is: why do you replace the Apple OS?

The simple answer is: I prefer Linux.

Ok, but if you prefer Linux… why don’t you get a laptop from another brand? Nowadays, Macs use Intel processors and other hardware components that can be found in other laptops, they have no exclusive parts. Additionally, due to the fact that it is a hardware+software product, the price is higher than on a virgin laptop of any other manufacturer.

Maybe you like Macs because they are cool? I bet that for the same price, you can get laptops also cool. No the same type of coolness, but very sweet to eyes, slim and elegant. I hope that this last sentence can be understand by more people apart from me XD.

So, with these arguments on the table… why you would install a Linux on a Mac?

Share This

Carles Pina: Propines

dg, 27 abr 2008 17:30:22 +0000

Fa temps que deixo poques propines als llocs (ni restaurants ni taxis, que són els llocs o serveis més habituals que utilitzo i on molta gent deixa propina).

Tal com diu un company de feina, ell quan va casa el client i arregla algun problema no espera pas propina! I ell no entén perquè està ben vist deixar-ne a altres llocs. És més, l’indigna que s’esperi que es pagui més que el què marca el tiquet o el taxímetre.

Personalment: als menús dels restaurants pago el què em demanen. Normalment facilito al màxim la feina dels cambrers: ajudant amb el què pugui com ara deixant bé els coberts perquè sigui fàcil de treure, moure el diari quan porten els plats, apropant els plats quan els volen agafar (si cal), etc. Entenc que si estic ben atès tornaré a aquest lloc i és un bon premi per ells! O bé, si és un lloc on no s’hi va sovint (lloc de pas o per dies excepcionals) el recomanaré i també serà positiu per ells. Diria que fins i tot més que deixant uns diners.

A la Vanguardia del dia 19 d’Abril parlaven dels temes de la propina. Es deia que les propines, en alguns llocs (Japó) són vistes com a «almoina», com si qui dona la propina tingués aires de superioritat respecte qui la rep. Ho entenc, i espero que qui treballa bé cobri més del seu propi cap que no qui treballa malament i no que jo hagi de fer de jutge.

Sé que hi ha països on la propina està ben instaurada i fins i tot hi ha definit certs percentatges. En aquests casos no tinc problema en deixar-la. Si cal deixar el 5% o 10% per cultura del país, tot i que no ho veig com un mètode normal, ho faig sense problemes. En canvi aquí a Catalunya ningú sap quan deixar! Personalment preferiria que apugessin el preu de tot un 5% o 10% i des d’allà agafar aquestes pagues extres, però no canviaré el món (si més no avui).

Algun cop (puntual) he tingut reals temptacions de deixar propina. Com he dit, ho he solucionat fent alguna recomanació a algun lloc.

També hi ha el problema de la quantitat. Ja sé que molts pocs fan un molt, però igualment si deixo/deixés propina no m’agrada deixar xavalla. Sinó alguna cosa decent. Tipus 10% del preu total. Ah! i tampoc m’agrada acabar d’arrodonir cap amunt. Si val 11.85 Euros espero pagar 11.85 i no 12 Euros. Altrament sembla que em sobrin els diners. I apart que no em sobren, un dia vaig anar a a Correus (on no accepten pagaments amb tarja!) i vaig pagar amb els últims cèntims que em quedaven a la cartera. Sort que no havia deixat cap propina, o bé potser hagués hagut d’anar corrents al caixer per agafar diners i pagar l’enviament. Em va anar de cèntims!

Per tant, si sou cambrers o taxistes i no rebeu propina, alguna gent ho fa perquè creu que hi ha unes tarifes a respectar i que el premi d’un bon servei és el boca-orella més que no deixar una xavalla.

Fran Hermoso: franhp

dv, 25 abr 2008 06:51:14 +0000

Albert Sellarès: Kernel 2.6.25

dv, 25 abr 2008 06:50:04 +0000

Ja fa una setmana que en Linus va alliberar l’última versió del kernel de Linux. Tot seguit comento les noves funcionalitats que trobo més interessants.

Com ha anat passant, el kernel de Linux ha anat integrant funcionalitats implementades inicialment en el exec_shield de RedHat. Aquesta vegada li ha tocat a la randomització de la crida brk, i a la base de l’executable, deixant així una randomització total per a x86. En jack estarà content

Aparició de la interfície i de la aplicació en espai d’usuari, que ens permet consultar quins processos estan patint latència, i quins processos en són els responsables. Més informació en la pàgina web del projecte http://latencytop.org/

En aquesta versió, s’ha afegit un estat més per els processos que estan a la cua dormint. Fins ara només podien estar “sleeping” o “sleeping uninterruptibly”. A partir d’ara un procés podrà ser matat només en casos fatals.

Per últim anomenar l’alternativa al SELinux: Smack. Sembla que no està previst que substitueixi SELinux ja que no ofereix les mateixes possibilitats, però per a molts entorns permetrà una complexitat més baixa.

Jordi Pina: Pinucset

dj, 24 abr 2008 18:48:20 +0000

Títol: Crónica de una muerte anunciada

Escriptor: Gabriel García Márquez
Editorial: Plaza & Janés
Pàgines: 135
ISBN: 9788401427510
Idioma: Castellà

Em sento molt afortunat al poder llegir clàssics tant catalans com castellans en versió original, i aquests últims dies he estat llegint un dels segons: Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez.

Aquesta novel·la, mescla de periodisme, narració i novel·la policíaca, és el setè llibre del colombià i fou publicat el 1981. I com va dir Márquez en una entrevista…

No hay ni una sola línea en ninguno de mis libros que no tenga su origen en un hecho real.

…parteix d’un fet real: de l’assassinat de Santiago Nasar ocorregut el 1951 en mans dels germans Vicario per venjar l’honor ultratjat d’Ángela, la germana dels assassins.

De fet, el curiós del llibre és que comença per on molts acaben, amb l’assassinat:

-No se moleste, Luisa Santiaga- le gritó al pasar. Ya lo mataron.

Per estrany que sembli això no és el final del llibre, sinó que és el final del primer capítol, de fet és el que dóna nom al llibre alhora que el transforma en una metàfora del temps cíclic.

I malgrat saber el final a la 29a pàgina us puc assegurar que Márquez ha aconseguit que em llegeixi el llibre amb el mateix o més afany que si no hagués sabut com acabava, de fet s’ho va pensar prou bé:

A més a més, la mort de Nasar és summament peculiar, tothom sabia que el matarien i ningú li deia res perquè suposaven que ja ho sabia, em recorda això l‘entrada sobre la conducta prosocial que vaig fer fa un parell de dies.

I aquest no és l’única qüestió que Márquez no explica, ja que el llibre mostra la dificultat d’accedir al coneixement de la veritat, ni amb tot l’estudi periodístic se’ns arriba a aclarir si Santiago Nasar fou qui realment va desvirgar a Ángela. Són botellas al mar, com va dir ell mateix al I Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.

També m’han sobtat bastant algunes actuacions que el 1951 no és qüestionaven i que jo he trobat molt estranyes, per exemple l’imperativa necessitat de què la dona arribi verge al matrimoni i el llençol tacat penjat al balcó o com l’honor legitima qualsevol conducta. És curiós com arribem a conèixer la història del paleolític i tenim una idea poc clara de com era la vida diària 40 anys abans del nostre naixement.

Respecte l’estil literari no tinc res a dir, el llibre m’ha enganxat per la manera com està narrat, sent una mescla de periodisme i narració alhora que una aproximació a la novel·la policíaca, difícilment hauria seguit llegint sabent el final si no fos perquè cada línia és una poesia i perquè Márquez aconsegueix plasmar la complexitud social de tot un poble en poques pàgines aconseguint que arribem a empatitzar amb qui sabem que morirà.

Per acabar, m’agradaria dir que trobo d’una gran irresponsabilitat fer llegir aquesta mena de llibres a nois de 13 anys, com em van fer llegir a mi Terra Baixa, són llibres que necessiten d’una maduresa intel·lectual que tots assolim quan podem, i fer-los llegir (o tan sols memoritzar-ne el títol!) a estudiants incapaços d’aprehendre’l és un atac a la literatura.

La meva nota? Com va dir el mateix Gabo, no llores porque ya se terminó, sonríe porque sucedió.

Sergi Pons: Programari lliure de pagament

dj, 24 abr 2008 18:20:15 +0000

Fa un temps que tinc certa “crisis” sobre el programari lliure. Bé, intento imaginar-me com seria un món on el programari lliure fos la norma i no la excepció, em poso a pensar en models d’empresa, i em surten dubtes.

Abans de res, aclarir que d’alguna manera o altre ens hem de guanyar les garrofes. Està molt bé compartir, la llibertat d’escollir, ser transparents, però a final de mes hem de treure diners d’algun lloc o un altre. I no estem sols, tenim competència.

Aquest fet, la competència, és el que em fa desestimar llicències com la BSD, que dona llibertats totals. O sigui, jo em puc currar un bon programa sota llicencia BSD, i una altre empresa l’agafa, el modifica i millora, i el comercialitza com a programari propietari. Una cosa és ser bó, i l’altre un pringat. Resumint, que no li veig gens de futur en l’àmbit comercial.

Una de les altres llicències “famoses” és la GPL. El que té de bo aquesta llicència (o de dolent, segons alguns) és que és vírica. O sigui, qualsevol programari derivat de codi amb aquesta llicència, està obligat també a ser GPL. D’aquesta manera, si algú utilitza el meu codi i el millora, si el comercialitza està obligat a publicar el codi, de manera que es podria entrar en un cercle d’aprofitar-se els uns dels altres. Hey, que és positiu, tots hi sortim guanyant perqué el programari és cada cop millor!

Però, si pots copiar i et poden copiar, com t’ho fas per que et comprin el teu programari no l’altre? És més, no tenen per que comprar el programari. La llicència GPL diu que pots cobrar pel programari… però també que es pot redistribuir lliurement. Per tant, el pot comprar una persona, i distribuir-lo a la resta del món gratuïtament. I ara que fem?

Doncs oferir serveis relacionats amb aquest producte (programari). Documentació, assistència, formació… Aquests “bens” són els que han d’aportar beneficis que com a empresa estem obligats a generar per viure. Fins a dia d’avui ho veia molt clar i viable, però m’ha sorgit una inquietud que em desconcerta, i no m’agrada: el concepte programari lliure es pot aplicar a tot el programari?

O sigui, imaginem alguna tasca (pesada) concreta, que no és una cosa de vital importància pel desenvolupament de la societat i el món mundial, però que si que hi ha persones o empreses que els hi suposa un cost en temps/recursos. Una petita empresa es curra un mega programa molt chulo que ajuda a complir aquesta tasca més fàcilment. És un programa molt automatitzat, amb una interfície molt currada que el fan senzillísim. I pel preu que el comercialitzen, està bé, no eś abusiu. Que s’ha de fer en aquest cas? Utilitzar una llicència lliure penso és perdre tot l’esforç que s’hi ha invertit, ja es començarà a distribuir-se lliurement sense veure un duro. Quins serveis relacionats pots subministrar amb un programari d’aquest tipus? Documentació o formació? No cal, és molt senzill de fer servir, i inclou ajuda interactiva. Ajuda en la instal·lació? No cal, també s’ha fet molt senzilla. Només se m’ocorre posar-li una llicència restrictiva, de manera que es pagui per adquirir el programari d’una manera o altre.

Qualsevol comentari oferint possibles solucions seran benvinguts! Ajudeu-me a recobrar la fe! :)

Tags: programari, lliure, privatiu, viable, pagament

Share This

Jordi Pina: Pinucset

dt, 22 abr 2008 17:12:46 +0000

El passat octubre es va fer molt ressò de l’agressió racista al metro de Barcelona (enllaç a El País) i especialment del testimoni que no va fer res.

Recordo que quan la gent criticava aquesta persona jo deia que segurament tampoc hauria fet res, dit això era fortament increpat per part dels Rambos que haurien fet una acció heroica i amb un magne domini de les arts marcials haurien reduït l’atacant.

Per sort, l’altre dia a través d’aquesta entrada (lectura obligada) en un blog em vaig assabentar que potser no sóc tan dolent com semblo, sinó que segurament sóc més realista que l’altra gent.

Resulta que les conductes prosocials (ajudar els demés a costa de la pròpia comoditat), malgrat ser evidents des de fora, quan estem en situació no són tan comunes. L’autor de l’entrada exposa l’exemple de Kitty Genovese que el 1964 fou assassinada a ganivetades durant 30 minuts al portal de casa seva a Nova York davant l’atònita mirada de 28 veïns que no van fer res.

Aquesta veïns no eren males persones, sinó que (per estrany que ens sembli!) nosaltres segurament tampoc hauríem fet res, resulta que en aquests casos hi ha una difusió de responsabilitat on tothom pensa que ja actuarà un altre, per por a errar o fins i tot perquè ens arribem a autojustificar.

En un estudi psicològic dos senyor simularen robatoris de cotxes a la via pública i ningú els va dir res, quan els testimonis eren preguntats responien que havien suposat que més que un lladre era el propietari intentant obrir el cotxe, per no actuar i no assumir la responsabilitat ens mentim a nosaltres mateixos.

A més a més, explica que tendim a interpretar algunes situacions com a fútils -per exemple una discussió- per por a que si intervenim se’ns acusi de xafarders o actuem desmesuradament.

Tot i així, tot canvia si estem sols i per tant no hi ha difusió de responsabilitat. En un estudi el 85% de persones van socórrer a qui demanava ajuda a crits des d’una altra habitació, xifra que disminueix a un 30% si eren quatre.

Em fa això pensar si és que realment som bons com el bon salvatge de Rousseau i és la societat la que ens corromp.

En fi, homo hominis lupus, però només en societat!

Sergi Pons: Nous piseters

dt, 22 abr 2008 10:41:37 +0000

Aquest cap de setmana, alguna cosa ha canviat al pis de BCN on estic entre setmana. Avui quan he anat a obrir les persianes del menjador… les orenetes m’han donat el seu primer “Bon dia!” de l’any.

Cada any fan un niu al forat de la paret on s’enrotllen les persianes, de manera que no les veiem però les sentim. I clar, amb el soroll de aixecar les persianes s’han posat totes a xisclar. Algun dia intentaré fer-hi unes fotos per que us en feu una idea. Si ja són aquí… és que ja estem canviant d’època de l’any? Es preparen canvis climatològics importants? No se, de moment aquest cap de setmana ha plogut bastant des de feia temps.

I ara que hi penso, anant cap a la “feina”, he vist oberta una paradeta de gelats que feia molt que estava tancada…

Tags: orenetes, pis, estació

Share This