Món Catux

Carles Pina: Aprendre un llenguatge: llegir o escriure

dc, 10 mar 2010 20:50:13 +0000

Fa temps que havia pensat una cosa semblant, però al Fosdem algú ho va explicar encara millor (tristament no recordo qui): per escriure un llenguatge primer es llegeix. Per parlar primer s’escolta.

Bàsicament, primer llegim la lletra “a”, “e”, “i”… i quan sabem llegir una mica escrivim (sí, ja sé que en aquest cas hi ha el sistema motor per escriure que no val per llegir i altres «detalls»).

Abans d’escriure una novel·la els escriptor en llegeixen força.

Per algun motiu, no es fa el mateix amb els llenguatges de programació, almenys no a la universitat. Un pot acabar d’estudiar informàtica amb qualsevol de les seves variants i, normalment, i fins on he pogut investigar demanant a amics, la gent escriu molt codi i en llegeix poc. Bàsicament llegeix el d’algun company i poca cosa més. Si ho comparem amb els llenguatges normals seria que un nen de 5 o 6 anys l’únic que llegís abans d’escriure serien les lletres dels seus companys.

Està una mica tret fora de context, però llegir codi és important igual que llegir llibres és important per escriure’n.

Sergi Pons: Nevada a Barcelona

dl, 08 mar 2010 17:50:13 +0000

Unes quantes fotografies de la nevada d'avui a Barcelona.

Àngel Mompó: mecatxis

ds, 06 mar 2010 19:37:48 +0000

—-< CONTINUA>—

Se’n torna a l’escola amb els companys, en fila, pels carrers. Tots els nens s’expliquen els llibres que han llegit, però ella no diu res. No pot parar de pensar que és el que li passarà a en Ben, en qui és l’Anna i, a més, no vol que ningú sàpiga que el llibre li agrada. Quan surt de l’escola li demana a la seva mare si la pot portar a la biblioteca. La mare la mira estranyada, però li porta. «Jo he d’anar a fer uns encàrrecs. No et moguis d’aquí». No se’n mourà, no!.

Va cap al prestatge dels dos llibres vermells i mira endarrere, a dreta i esquerra. No la mira ningú. Fica la ma per darrere i si! Encara hi és! El treu a poc a poc i s’asseu a la taula i l’obre per la quarta pàgina. El germà d’en Ben és un pesat! i la pobre Anna, que ningú li fa cas…

Aconsegueix que la seva mare la porti cada dia una estona a la biblioteca. I així va seguint la història d’en Ben i de l’Anna i de les seves famílies. El pare de l’Anna no troba feina per que és de Polònia. No ho entén, però li fa llàstima.

El dissabte no va a l’escola, però es lleva d’hora. Ha somiat que el Pau (que és un noi de classe que li agrada) li agafa la ma. Però al somni, el Pau es diu Ben. Després d’esmorzar li demana a la mare que la porti a la biblioteca. «estàs segura que no t’estimes més anar al parc?» Prefereix anar a la biblioteca.

El diumenge la biblioteca és tancada i la Laura està que s’enfila per les parets. Ja porta gairebé la meitat del llibre! Haurà d’esperar a demà per continuar llegint la història d’en Ben i de l’Anna.

El dilluns es lleva excitada. Avui podrà continuar llegint el llibre! La mare la mira amb un somriure estrany mentre es menja els cereals i es beu la llet. Se’n van ràpid a l’escola i gairebé arriben tard. Quan surten de l’escola la mare la porta a la biblioteca, com ja comença a ser costum, però la mare no se’n va de seguida, es queda una estona xiuxiuejant amb la Carme, la bibliotecària. La Laura aprofita que està distreta per agafar el llibre de darrere el prestatge. En Ben li ha demanat per sortir! I l’Anna li ha donat un paperet davant de tota la classe! quina vergonya!

A l’hora de marxar la mare fa una cosa estranya. S’ha endut el llibre i ha anat a veure a la bibliotecària.
-Vine Laura- la crida sa mare.
La Laura s’hi acosta atemorida -Segur que han descobert que amago el llibre. Ara em caurà un bon càstig- pensa.
Però la mare i la Carme la miren amb un somriure de complicitat. -Aquí passa alguna cosa estranya- pensa.
La Carme li diu -Et vols endur el llibre a casa?
-Puc?
-Aquí tens el carnet de la biblioteca- I li allarga una carnet blau plastificat, amb la seva foto i el seu nom escrit -Amb el carnet et pots endur el llibre que vulguis a casa quinze dies
-Qualsevol llibre?
-El que vulguis
-Em puc endur aquest?
-Clar
La Carme marca el llibre a l’ordinador i li va donar, amb un punt de llibre. -Pensa a tornar-lo abans de quinze dies.

La Laura se’n va a casa molt contenta. Abraça fort el llibre amb una ma i amb l’altra agafa la de la seva mare. Ja és massa gran per anar pel carrer agafada de la ma de la seva mare, però avui li ve de gust.

Sergi Pons: Sant Joan de Vilatorrada ja té Street View

ds, 06 mar 2010 00:44:05 +0000

Estava fent el tonto amb el Google Maps, quan he descobert que a Sant Joan ja hi ha habilitada la opció de Street View! Pels que no sapigueu què és, Street View és una opció que et permet moure't per "dins" del poble de manera virtual, utilitzant fotos a peu de carrer.

M'ha sorprès molt, em pensava que això només ho volien fer a ciutats grans, com vaig veure que feien a Barcelona, però si ho han arribat a fer a Sant Joan és que ho volen fer a tot arreu... impressionant.

Carles Pina: Què faig a la feina/afició?

dc, 03 mar 2010 20:59:02 +0000

Primera comparació: Dr. Dolittle

Fa un parell d’anys, amb la meva cosina, vàrem mirar la pel·lícula Dr. Dolittle. Bé, potser era la segona part però el principi és el mateix: l’actor principal parla amb els animals, i els animals li contesten

Jo li vaig dir a la meva cosina, que llavors devia tenir 5 o 6 anys, que això és el mateix que jo faig a la feina. Bàsicament parlo amb els ordinadors. Parlo un llenguatge que ells entenen, i em contesten d’una manera que jo entenc. No és tant especial com Dr. Dolittle perquè molta gent ho fa… però per la gent que no l’entén és sorpenen. Per la meva cosina, el Dr. Dolittle parla amb animals i el cosí Carles parla amb ordinadors, els hi dic «feu això» i fan això, o bé es queixen. O bé no m’entenen i fan una altra cosa, qui sap.

Si recordo bé la meva tieta em mirava tota… curiosa.

Segona comparació: escriptor

Fa unes setmanes una amiga em va dir (perquè havia escrit un mail una mica llarg) que tinc una faceta oculta d’escriptor. Vaig pensar-hi… i home, sí que sóc una mica escriptor. Escriptor de codi font. Força estona de la meva jornada ho passo escrivint. No expresso normalment massa sentiments, però escric perquè l’ordinador ho llegeixi i els companys també. O jo mateix més tard. No sóc un bestseller, però pensant-ho bé i seguint la comparació el què escric (i que només el compilador/interpret i els companys ho llegeixen) està a força més ordinadors que alguns llibres escrits, tristament per aquests llibres

(crec que hauria de fer una categoria nova tipus «tonteries» o «paranoies»)

Sergi Pons: El Autómata, una nueva editorial de rol con un sistema diferente

dc, 03 mar 2010 20:20:25 +0000

Logo de El Autómata

Hoy he estado ojeando la web de una nueva editorial rolera, El Autómata, que hace días que lo tenía pendiente. Para los que esto del rol os suene a chino, podéis hechar una ojeada a mi antiguo post sobre que es un juego de rol. El resto, podéis seguir leyendo sin miedo :).

El Autómata es una editorial que aún se está gestando, no tienen nada publicado, pero lo poco que he leído de ella me ha gustado mucho. Por un lado, parece que sacarán sus productos en papel y en formato electrónico (ebook), cosa que creo que por el momento ninguna editorial española se ha atrevido a hacer. Además. y más importante, su primera intención no es sacar juegos del modo tradicional, con Manual Básico + Suplementos varios, sino sacar lo que ellos llaman Ready To Play (RTP). La idea de estos RTP es que sean un solo libro, con todo lo necesario para jugar una partida de una sesión o unas pocas. No se trata una aventura para un juego ya conocido lista para jugar, es una conjunto de reglas + ambientación + descripción de los personajes + aventura lista para jugar sobre un juego nuevo (bueno, el propio libro es el juego, no hay nada extra).

Espero y deseo que tengan mucho éxito en este tipo de producto. Y no lo espero de "I hope", es un espero de "I expect". Por dos razones:

A los "mayores", nos suele faltar tiempo para jugar. Nos encanta leer, preparar aventuras, etc. pero las obligaciones de la vida nos impiden dedicarle tanto tiempo como nos gustaría. Encima, la dificultad de quedar varios amigos de forma regular también se vuelve una tarea más complicada que poner Telecinco y que no hagan telebasura. Estos RTP nos permiten poder prepararnos la partida con poco tiempo, y solventarla con un número razonable de sesiones.
Los jóvenes, está generación que veo tan perdida, no quieren currarse las cosas. Quieren algo de abrir-y-listo, plug-and-play, pago-y-juego. Solo hace falta ver el éxito de las consolas, o como los juegos de miniaturas prepintadas ganan terreno a las tradicionales de plomo (o plástico) sin pintar. Con los RTP, tendrian algo como lo que buscan, que lo compran, llegan a casa, el director se lo lee en ¿una tarde?, y al dia siguiente quedan todos para jugar. Quizá eso de leer una tarde ya es pedirles demasiado... :\

El principal "pero" que veo a la editorial, es que están muy volcados a la red. Eso no es malo de por si, es malo si olvidan que el tanto por ciento de roleros asiduos a Internet es muy bajo comparado con los roleros no-Interneteros. Es más, yo soy de la opinión que los juegos de rol, para triunfar, deberían de someterse a campañas de markéting y hacerse llegar al gran público. Publicitar-los y venderlos a través de tiendas no especializadas, como Fnacs o el Corte Inglés. Pero bueno, eso ya es otro tema, mejor otro día...

Para acabar, os recomiendo que vayáis a su web, que tienen una encuesta abierta para ver que productos sacan primero (un ejemplo más de esa interacción con la red que os comentaba).

Sergi Pons: Grease a Sant Joan de Vilatorrada (by IES Quercus)

ds, 27 feb 2010 00:46:28 +0000

Doncs els estudiants de 4rt d'ESO de l'IES Quercus, l'institut de Sant Joan de Vilatorrada, per recaptar diners per poder fer el viatge de fi de curs (fi d'etapa que en diuen ara), han decidit muntar un musical basat en Grease. Han fet un passi avui divendres, i diumenge faran l'altre (i últim?). La veritat, és que hi posen ganes i els hi ha sortit un espectacle bastant bo. Alguns problemes a la primera part amb el so (una estiradeta d'orelles pel tècnic), però després ja s'ha arreglat. Ah, i nois, crideu una mica més al parlar, que desde darrere costa de sentir-vos :)

Peró a nivell general, he passat una bona estona i estic molt content d'haver-hi anat. Us animo a tots a que hi aneu, us entretingueu una estona, i de pas els ajudeu a poder-se pagar el viatge ;)

I per acabar de promocionar-los i que vegeu què us perdeu si no hi aneu, uns vídeos. Estan gravats amb el mòbil i amb un pols de pena, perdoneu per la mala qualitat:

Després vaig descobrir que podia fer zoom...

Un més:

I l'acomiadament, tots uns artistes!

Carles Pina: Coses sospitoses

dc, 24 feb 2010 18:45:36 +0000

Fa dies vaig veure dos cartells. El primer deia:

Diu que que molta gent fa servir telèfons, però que els terroristes fan servir diferents targetes SIM i diferents telèfons per camuflar-se. Que si veus alguna cosa sospitosa avisis.

En aquest cas diu que molta gent fa fotos cada dia, però que algunes són més sospitoses com gent que fa fotos a les càmeres de seguretat… que si veus alguna cosa sospitosa que avisis (en aquest cas, el «terrorista» ja quedarà ben fotografiat a les càmeres que està fent una foto).

I dic jo… el primer cop que vaig anar a Londres, que era amb la família el 2003, recordo molt bé (i encara les tinc) haver fet fotos a les càmeres de seguretat. Més que res perquè n’hi ha unes quantitats gairebé indescents!

I també, em confesso, faig servir habitualment 2 telèfons mòbils. I ara no canvio targes, però les primeres setmanes sí que canviava targes (temes d’Internet mòbil, una targeta SIM que el banc em va donar i la vaig fer servir, etc.).

Vaja, que no sé si auto-inculpar-me!

Sergi Pons: Literatura Hiperbreve II

dl, 22 feb 2010 22:58:11 +0000

Si la zanja te parece demasiado ancha para saltarla, coge mas carrerilla. Si aun así no te ves capaz, seguro que encuentras a alguien que pueda darte la mano desde el otro lado.

Àngel Mompó: mecatxis

dl, 22 feb 2010 20:01:06 +0000

La Laura és una nena de 7 anys. A la Laura li agrada molt llegir. A casa te 5 llibres que ja ha llegit una pila de vegades, però sempre que pot aprofita per llegir alguna cosa. Un diari gratuït (tot i que no entén gran cosa), els anuncis del supermercat («compri’n 3 i endugui-se’n 2!». O era a l’inrevés?),… llegeix tot el que troba. Els seus pares tenen molt poquets llibres a casa. N’ha intentat llegir algun, però no ha entès gaires paraules. Als seus pares no els agrada llegir i no li fan gaire cas quan els pregunta aquestes paraules.

La senyoreta, però els havia dit que avui anirien a la biblioteca. La Laura ha sentit a parlar de la biblioteca a alguna amiga, però no te gaire clar el que és. Per això no està gaire nerviosa quan caminen en fila pels carrer. Altres cops han anat al parc, a fer el dijous llarder, al teatre i a altres llocs amb la classe i sempre s’ho passa molt be.

Abans d’entrar a la biblioteca la senyoreta els recorda que no es pot jugar, ni córrer, ni fer soroll a dintre. Quan entren queda al·lucinada. Sent que la professora diu que la bibliotecària es diu Carme mentre mira hipnotitzada al seu voltant. Hi ha llibres per tot arreu. Mobles de prestatges que arriben gairebé fins al sostre plens de llibres! Hi ha llibres gruixuts i llibres prims. Llibres de color verd, blau, marró, llibres amb tapes grans i llibres amb tapes primes. Fins i tot llibres amb tapes de pell!

Està tant encantada mirant els llibres que no fa gaire cas a les explicacions de la senyoreta. Ni tampoc al que diu després la bibliotecària. Es desperta amb el rebombori que fan els seus companys que desfan la rotllana i van cap als prestatges i agafen els llibres. Ella s’ho mira allà dreta no sap que li passa, però no pot moure ni un múscul. La senyoreta li diu a l’orella «Laura, que no vols llegir tu?» Clar que vol llegir! Nota com els peus se li desenganxen per fi del terra i la senyoreta l’acompanya cap a un prestatge on els altres nens també han agafat llibres. Es queda allà dreta mirant els noms dels llibres i al final es decideix «En Ben estima l’Anna». La tapa de davant és marró i te la fotografia d’una nena pel-roja. La tapa de darrere és verda. S’asseu a la taula i obre el llibre. Te la lletra més petita que els llibres que te a casa i és el llibre més gruixut que ha llegit mai. Però comença a llegir. Quan encara no ha llegit la tercera pàgina la senyoreta els crida. És l’hora de marxar i la Carme els demana que deixin els llibres en un carret. Però si deixa el llibre al carret, com podrà tornar-lo a trobar? El llibre es perdrà entre tota aquella pila de llibres i no el tornarà a trobar!

La Laura decideix tornar ella mateixa el llibre al prestatge sense que la vegin, però quan és apunt de deixar-lo on l’havia trobat (al costat de dos llibres vermells) pensa «I si l’agafa algú altre i el deixa al carret?» Així que decideix amagar el llibre a darrere dels altres llibres, ben amagat. «Aquí no el trobaran».

—-< CONTINUARÀ >—

Sergi Pons: El temps de Catalunya al mòbil

dj, 18 feb 2010 22:40:52 +0000

Existeixen bastantes aplicacions pels telèfons mòbils (ja siguin Symbian, Android o Iphone) per consultar el temps. Però normalment aquestes aplicacions t'ensenyen el temps d'una població en concret, i hi ha ocasions en que vull una perspectiva més general.

De fet, el que és molt útil (sobretot si t'has de moure amb moto) és la imatge del radar que es pot consultar per la web de Meteocat. Amb aquesta imatge pots veure exactament a on està plovent i amb quina intensitat d'una ullada ràpida. Però la pàgina de Meteocat no està molt optimitzada per terminals mòbils, i vaig pensar que era una llàstima malgastar tants kilobytes només per fer una ullada ràpida d'una imatge.

Així, doncs, m'he fet una pàgina per consultar el temps des del telèfon, que mostra de forma ràpida els mateixos mapes de Meteocat. L'únic que em queda pendent és millorar el tema de la predicció a 8 dies, que ara redirecciono "a lo bèstia" a un menú en JavaSript que és massa pesat pel telèfon.

Sergi Pons: Nintendo DSi XL – A mi me gustan grandes

dc, 17 feb 2010 22:18:16 +0000

Como anuncié ayer via twitter (y por tanto, también via Buzz), Nintendo ha sacado un nueva DS, la Nintendo DSi XL. Pero esta vez el objetivo no ha sido hacerla más pequeña o añadir alguna funcionalidad nueva (como con la DSi, que entre otras cosas era novedad por incluir una cámara), si no hacerla más grande.

La nueva DS, descansando elegantemente en una mesa.

Bueno, esa fue mi primera impresión, que simplemente la habían hecho mayor, y habían aplicado un lavado de cara. Pero después de leerme esta entrevista a algunos de sus desarrolladores, y reflexionar sobre ello, creo que sacar este producto ha sido un movimiento acertado.

Sí, se habrá perdido en portabilidad, pero es que hay mucha gente que se compra la DS para jugar en su casa y no la pasan a pasear. Juegan en el sofá, en la mesa del comedor o de la habitación, y se le acaba dando el mismo uso que una consola "de mesa". Por tanto, porque no mejor que la consola tenga:

Pantalla más grande, que hace que se vea mejor y los ojos sufran menos. Además, ha aumentdo el campo de visión, de manera que podemos jugar acompañados (con juegos como el Profesor Layton es perfectamente posible jugar en pareja) sin que la otra persona tenga que buscar posturas incómodas para poder ver la pantalla con claridad.
Posibilidad de poner la pantalla en dos posiciones distintas, para poder jugar con la consola descansando encima de una mesa. Esto ayuda también al escribir en la pantalla táctil.
Mejor sonido, conseguido simplemente aumentando la caja de resonancia.
Sistema de control más cómodo (léase, un lápiz táctil tamaño bolígrafo, ya que no hace falta guardarlo insertado en el aparato.
Y algunas pequeñas mejoras más de usabilidad, como mejor ubicación del sistema de encendido o de control de volumen.

Hay que ver como acepta el mercado esta nueva opción, pero dada la alta demanda que ha tenido siempre la DS, no creo que esta división del producto les perjudique.

Carles Pina: Fosdem 2010

dc, 17 feb 2010 17:59:14 +0000

Fa una setmana que vaig tornar del Fosdem 2010. Un cop més: quina passada!

El tema Fosdem ja està parlat a molts llocs, amb fotos, etc. bàsicament són dos dies de conferències (més de 250 xerrades) a Brussel·les, amb més de 5000 assistents. Xerrades normalment tècniques, assistents més «geeks» que «encorbatats». Dels que menjar un entrepà dos dies no passa res, i encara millor que seure a una taula no fos cas que ens perdéssim alguna xerrada!

Les xerrades estan disponibles a http://video.fosdem.org/2010/. Recomano la d’en Andrew S. Tanenbaum: creador de Minix, en certa manera precursor de Linux (en certa manera dic). Una xerrada molt divertida tot i ser un tema complicat. La xerrada allà em va passar volant i la sorpresa ha estat quan vaig baixar el vídeo, que és més llarg del què esperava. Hi havia moments tant divertits com si estigués veient en Pepe Rubianes o espectacles semblants, plorant de riure. Molt més sent-hi que no mirant-ho per vídeo, cal dir. Ah, el minut 20 explicant el servidor de reencarnació ho trobo molt bé, apart d’altres moments estel·lars.

Una altra xerrada interessant fins i tot si estrictament no interessa el tema és era la d’en Greg Kroah-Hartman. M’agraden les xerrades amb terminals i fent feina, explicant experiències, etc. El vídeo també està disponible. És sobre pegats al Kernel.

Bé, i moltes més que van estar MOLT bé, moltes que no vaig poder-hi anar perquè se solapen, etc.

Per cert, anècdota Fosdem: estar divendres al metro, mirant el mapa sense saber com agafar-lo. S’acosta una persona a veure si sé com es va a algun lloc i sí que ho sabia (el què no sabia era com anar al meu lloc!). S’acosta un altre i demana una altra cosa que també sé. Amb el primer de seguida em diu si no sóc de Brussel·les i dic que no, però que hi he estat abans… i ell diu el mateix. Fins que, evidentment, ens adonem que els dos estem pel Fosdem!

Ah, i penso que el Fosdem d’aquí 30 o 40 anys hi haurà força gent més gran. Vaja, jo amb 60 o 70 anys potser hi aniré i alguns quants més que ara hi van potser també hi aniran. Veurem com va llavors. Ens hi veiem!

Carles Pina: There are 2 hard problems…

dc, 10 feb 2010 20:54:07 +0000

There are 2 hard problems in computer science: cache invalidation, naming things, and off-by-1 errors.

Llegit a al Twitter d’en Xavier Noria (fxn) amb un re-twitt de secretGeek.

Ho poso aquí perquè em fa gràcia i sempre ho perdo. Sóc un desastre posant noms…

Sergi Pons: DNS de Jazztel

dl, 08 feb 2010 18:57:39 +0000

Creo que nunca me había encontrado con este mensaje de Jazztel al buscar una web inexistente...

Carles Pina: Cap al Fosdem

dc, 03 feb 2010 18:32:17 +0000

Igual que els últims anys, el cap de setmana vinent vaig al Fosdem. Així que si algú passa per allà ens podem veure les cares.

Algun altre cop ja ho he comentat, veure l’entrada del 2009, 2008, 2006.

Per més informació llegiu sobretot la del 2006. De fet amb els anys no ha canviat gaire, fet que m’agrada!

Aquest any el turisme serà a Anvers. També venen amics de Catux!

Carles Pina: Pingüí de xocolata

dt, 26 gen 2010 22:53:52 +0000

Comprat al Mark&Spencer fa unes setmanes, s’assembla molt al Tux (vaja, quasi que és un Tux!).

Sergi Pons: Literatura Hiperbreve I

ds, 23 gen 2010 14:34:35 +0000

Afortunadamente, aún no ha encontrado nadie la manera de digitalizar los sentimientos y las emociones.

Àngel Mompó: mecatxis

dl, 18 gen 2010 09:10:48 +0000

Algú em pot dir perquè, en els records, les llàgrimes pesen més que les rialles?

I perquè, en l’esdevenir, les pors valen més que les esperances?

Carles Pina: Supermarcat: caixes automàtiques

dt, 12 gen 2010 23:02:57 +0000

Diria que aproximadament des del juliol, a un dels supermercats que vaig més (és un Tesco) hi ha caixes automàtiques. L’invent és simple, i a Estònia també en tenen (crec que a Catalunya també però no sé on): vas amb les teves compres i enlloc que el caixer les passi per un escànner ho passes tu mateix. Al començament solien tenir una persona allà ajudant per diverses caixes automàtiques, ara és un de la caixa manual que ajuda.

El tema té els seus problemes: si es compra alcohol han de verificar l’edat. Per tant sona un avisador perquè vinguin a mirar la cara/demanar un carnet amb l’edat. Si marques l’opció «he fet servir bosses meves» a vegades també es verifica, almenys alguns supermercats.

A més a més quan es passa un element per l’escànner cal (és necessari) deixar-ho a la bossa, perquè hi ha una balança i si no el deixes a lloc no pots passar el següent element, ja que no accepta el següent. El primer cop (i segon) em va embolicar, ho posava directament a la meva bossa que no estava al lloc de les bosses.

Un cop fet els dos primers cops sol funcionar bé. Però m’agrada especialment el cas que passa sovint: una cua força llarga (7 o 8 persones), cua única per qualsevol caixa manual o automàtica. Un caixer automàtic disponible. Només 2 caixes obertes, és a dir, uns minuts d’espera. I dir en veu alta «algú vol fer servir l’automàtic?» típicament ningú vol (sinó ja hi serien… a no ser que es despistin) i pots saltar la cua ràpidament.

Per cert, la idea és que el client faci més feina. Igual que les companyies aèries (p. ex. British Airways) fan que agafis la tarja d’embarc de la màquina i després deixis les maletes, o les agències de viatges per Internet que un fa la feina de buscar i demés. A priori no em sembla malament, sobretot si tinc avantatges com millor preu, més rapidesa, etc. Ah! I espero que llocs de treball no s’en perdis gaires, ja que les caixes aquestes també s’han de programar, mantenir, actualitzar, etc.